dijous, 2 d’abril del 2009

De nord a sud



Monterrey és la tercera ciutat de Mèxic, amb la particularitat de ser la més americanitzada. L'arquitectura, els negocis, el comerç, la indústria defineix aquest nucli. Miren cap EUA, país que tenen a només dues hores. M'ha sorprés gratament, la ciutat és un món de contrastos, no és molt turística però té el seu encant. Als 80 van tirar uns edificis a terra per crear la Macroplaza, un conjunt de places interconectades amb parcs, edificis hiper moderns, museus, rius artificials, teatre, biblioteca, monuments, etc.
Vaig allotjar-me al depa d'uns físics molt sombats que estudien al TEC, el campus més prestigiós i fresón de la República. De fet, m'hi vaig colar i vaig fer una classe de ioga amb ells!! De qualsevol cosa en diuen ioga, quines parides que ens feien fer... I el profe m'anava mirant, volent dir, tu cara no me suena però al final no em va dir absolutament res!
L'Alessandro, el contacte principal, (barret a la foto) és un pihippie dels bons, em va venir a buscar a l'aeroport amb un cotxàs.... bufff! Només dir-vos que es pinta molt sovint amb pintura i la seva firma és el principi d'incertesa!! I és clar, amb la cartera carregada qualsevol es flipa!

Si voleu veure un video molt bo dels físics en plena desesperació, cliqueu aquí:
http://www.youtube.com/watch?v=-44e2Vl4pEo&feature=related

Els museus em van encantar, vaig veure el d'Història mexicana i el d'Art contempo, super xulos, molt didàctics, molt oberts, molt com ha de ser un museu!
I anem al gra, el viatge era per conèixer una gent molt especial. La Mappy, filla d'exiliada, va aconseguir reunir un grup d'exiliats espanyols (a la foto els tenim) i va ser molt emotiu. No vaig gravar la conversa perquè el lloc era molt inapropiat i erem molts membres. La senyora de la dreta, té 93 anys, és la Maria Garcia d'Almería que va treballar a la Maternitat on va tenir el seu fill Felipe (el que està dret).
Al meu costat hi ha la Maria (Santander, 85 anys) que va arribar a Mèxic amb 16; l'Alfonso Vera, un gran home també nascut a la Maternitat; la Mappy, filla de Maria i en Paco; de Barcelona però no parla català. Tots em van regalar el seu llibre dedicat, un gran tresor que estic començant a explorar. De fet, em va costar fer-me a la idea d'estar al costat d'aquesta gent que ha viscut una experiència tan dura com l'exili, que enyoren encara la seva terra, però que en parlen amb una tendresa-dolor-fermesa admirable.

Una "rata de dos patas" ha intentat deixar-me sense un ral mentre pujava al camión, però me n'he adonat i he organitzat tal escàndol que s'ha espantat i ha fugit corrents. Però el susto encara el duc a sobre.....
Demà marxo fins el 13 al sud. Bones vacances a tots!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada