dimarts, 28 d’abril del 2009

La Influenza

El país està paralitzat fins el 6 de maig (de moment), la gent està super espantada, no surt de casa i si ho ha de fer, surt amb cubrebocas, sense tocar a ningú, evitant menjar al carrer, el petó i abraçada per saludar que tant m'agrada va desapareixent i només es parla d'això. De fet, fins que no vaig rebre alertes des d'Europa, aquí ningú sabia res. El govern mexicà, que és de TOTAAAAAAAL confiança pretén amagar i manipular informació perquè ja se sap, d'aquí dos mesos hi ha eleccions i el PAN ha de guanyar. Però la gent no es mama el dit i aquí tothom desconfia de les promeses conciliadores que dóna Calderón. No hi ha vacunes per tothom i aquesta el que fa és tant sols alleugerir els símptomes de la grip. Hi ha opinions i actituds per a tots els gustos que van des de la indiferència a la bogeria. No ens quedarem tancats a casa, estem pensant els de "la comunidad" marxar uns dies a la muntanya o a la platja, no per fugir de la histèria col·lectiva sinó perquè no hi ha absolutament res a fer a GDL: uni, cine, futbol, teatre, festivals, tot suspès! Els meus plans eren marxar al DF i entrevistar alguns exiliats però ara ni pensaments!!
No m'he plantejat tornar, esperem que la cosa afluixi. No m'espanta el contagi, em preocupen les mesures i les conseqüències que està comportant l'epidèmia. Si les coses van maldades (que tanquin fronteres, per exemple) amb serentitat i una bona reflexió, em replantejaré la meva estada a Mèxic.

Per desdramatitzar una mica la situació dissabte vam viure una nit loca, loca. Un dels meus roomys gay, en Luis tenia el dia lliure i volia sortir ja que feia 7 mesos que només treballava i el vaig convidar al sopar de casa l'Ismael, també gay, perquè es coneixessin i tal. Però abans de marxar em va dir: "Oye, Núria, tu amigo vive con más gente?" "Si, con si mama, pero no hay bronca" "Es que cuando salgo me visto de chica" "Mmm, ah, bien, jeje, no hay problema creo" Truco de seguida a l'Ismael perquè estigués preparat però la putada és que ell no volia sortir per la Influenza de la chingada. Surt de l'habita Lu, amb talons, mini, top, perruca i un munt de maquillatge i capdins del carro de Santiago. Ismael va flipar amb colors amb la movida travesti i sa mare i els altres amb la cara pagaven!! jo no sabia on posar-me.... I ell/a no sabia com comportar-se; actuava com una tia però és que li falta experiència, era la primera vegada que feia algo així! El sopar va ser del tot surrealista, la mare de l'Ismael, super caxonda, explicant acudits marranos i a la paret del darrere penjaven com uns 20 cristos!! No vam poder convèncer l'Ismael per sortir i vam marxar Santiago, Lu i jo. Vam recórrer mitja ciutat per poder entrar a algun antro gai però a Lu li barraven el pas!! Fins les 5 del matí vam estar lluitant i res de res. O sigui que GDL molta ciutat gay però els travestis els rebutgen. Quina nit més frustrada, sobretot per a ell/a!!!
No patiu per a res, els mèdia sempre exageren i causen alarma social. Ha sortit un tema nou per tapar la crisi i l'explotaran fins que surti un altre història ja sigui el vestit de la Bruni o ki sap què!

dissabte, 25 d’abril del 2009

A mig camí


Per petició d'alguns seguidors escriuré unes paraules. A mig camí del meu viatge, els caps de setmana a GDL poden ser molt bojos o molt trankis. Aquest crec que serà tranki però no se sap mai!
Ahir vam assistir amb la Sara a un taller de dansa azteca obert a tothom. Ens va convidar l'Alexis de Luna que vam conèixer a la festa de Teutitlán, allà ballant primitivament al voltant de la foguera! Es un grup de gent heterogeni que comparteixen la passió de brincar al so indígena d'un tamborí. Ens vam integrar de seguida al grup, vam apendre ràpid els passos però, renoi, com cansava!!! Ens vam descalçar i va ser pitjor, tinc unes ferides i butllofes al peu que tela! I a més, el dit petit del peu dret el tinc mort, fa una setmana em vaig donar un cop sec super estúpid amb la pota de fusta massissa del llit i encara em fa un mal, encara el tindré trencat i jo tant tranquila... crec que m'ho faré mirar xq no em puc posar "las tennis" de lo inflat que encara el tinc. Quan ens recuparem dels peus tornarem al taller! Es que van ser dues hores de suar a tope i súper divertit!!!!
A la nit vaig veure en Pol, s'ha rapat al zero!!!! fot unes pintes!!! Vam kedar al Breton que feien concert i després vam acabar al Liceo 184, una casa-bar clandestí on fan festes al terrat. Aquí les festes són concentracions de grupillos que no es coneixen de res als terrats de les cases del centre. "Hoy fiesta en Pedro Loza, 229; mañana, en Pedro Moreno 1939", etc, etc, mentre no senti Puebla, 91, que és casa nostra... Es que corre la veu i poden arribar a ser un centenar o més!!!
Demà s'acaba la setmana de col·lectivitat, de menjar en plan comuna hippie! Els vecinos i els de casa ho volen continuar... La veritat és que surt a compte però també el que em passa és que no estic acostumada a estar amb la mateixa gent tot el sant dia i reconec que necessito els meus moments de soledat, encara que no faci res en concret però m'agrada estar amb mi mateixa. He conegut mexicans molt interessants i vull sortir una mica d'aquesta colla, es tanquen massa...
Dilluns faré una incursió pel miniestat de Colima fins dijous i després pel Pont de l'1 de maig, cap a l'est.
Dos concerts interessants s'apropen: Los fabulosos Cadillacs i Andrés Calamaro!!!
Figuerencs, bones fires (m'han dit ke molt cutres aket any no?) i bona campanya els de IAEDEN no? kuak, kuak jajajaj

pd. la foto és d'una festa al Lemon Beat, amb els membres del grup Séptima biosfera.

diumenge, 19 d’abril del 2009

Aprenent l'argot

Orale! qué días más padres en la playa de Vallarta, con Silvana y Sandra, la güera alemana, qué chido. Cinco horas en camión, muy a gusto para llegar a un Hotel super pedo, pero buena onda, con habita para las tres, cerquita del Pacífico, mar con corrientes very hard, muy dangerous. Encontramos a Sònia i Alisse en los Arcos, dónde los payasos, para salir a algun antro, guey. Cover en el Bebotero y mojito cubano a la Bodeguita donde la salsa se apoderó de nosotras, que rico!!
La neta es que no queríamos más comida mexicana, guey… Estamos hasta la mismíssima chingada, zas! Chilaquiles, sincronizadas, empinazadas, burritas, quesadillas, taquitos, tamales, chile en los cacahuetes, en las nieves, en las paletas y en la chela, la famosa michelada!! Totopos, frijoles, pozoles y para tomar agua de fruta, soda con popote, caballitos de tequila o mezcal y las chelas: Estrella, Victoria, Sol, Corona, Pacífico, Indio, León, Lager XX, Superior, Barrilito, Modelo, Modelo negra, Temate, etc.
Encontramos de repente el Restaurant “El Beto está contento” de cocina caribeña y estábamos solas, la neta, nos trataron como reinas y no manches! No estaba en la Lonely!!! Qué pedo!! La que sí estaba era la Esquina de los Caprichos, en una pendiente del Downtown: una güera basca con su compañero mexicano nos cocinaron gazpacho, tortilla de papas y crema catalana!! Oh, doncs que como en casa!!
Comimos bárbaramente, tumbadas al sol con bloqueador, agua de tuba, henna tatoo en el tobillo, y un antojo me llevó a sobrevolar el mar en globo, qué padre guey! Vi todo Jalisco muy muy pequeñito, a guevo!! Silvana se compró una bolsa morral para sus altares really kitsch, guey.

Allí conocímos una banda bien chida de músicos y surfers con buena vibra, sin tarea ni chamba, pero buena onda! Nos invitaron a su concierto al Hard Rock, era el grupo Tren de 4 (Titonio, Indio, el militar y el gordito) también de cover y cuando terminaron llegaron les pendejos Peter, Toño, Javi y otros más, con pintas hippie fresas!! Silvana se fue al hotel y Sandra y yo nos dejamos llevar por el ritmo de la noche. Estuvimos en el antro del Señor Frogs, bebiendo tubas de chelas, platicando, bailando rolas al son del reggae con Cocó, el chino, y toda la banda.
La neta es que eran las 4, no teníamos sueño, bueno por lo menos yo y me fue con ellos, 8 pendejos y yo, la única morrilla, en su carro, a comer tacos de res de la calle, más chelas, hasta terminar en la alberca de su depa de Nuevo Vallarta y durmiendo sobre el piso, qué chingón!! Toño me regaló su maqueta del grupo Surfosonso sound sytem, que suena bien chido!

La neta fueron unos días de relax total, la gente nos trataba cómo gringas, hablando inglés, muchos vendedores ambulantes bien chingones pero no mames, de algo tienen que vivir…

Res a veure amb Chiapas,
fills, però crec que també s’havia de conèixer el Miami Beach de Mèxic, el destí gay per excel·lència, com un Sitges a lo grande!! Mai havia fet el guiri de veritat, em sentia com un alemany a Lloret de Mar!! Estic ben moreneta...
Heu vist els meus progressos lingüístics?


Ahir vaig sortir amb l'Ismael, un amic gay amb molta pluma, una princess que es un risa!! que bé m'ho vaig passar, em va portar a la cantina "Los famosos equipales" a provar la beguda NALGAS ALEGRES: ron, gin, vodka, vi i taronja!! uaauuu, amb dos vam sortir ben feliços. Després vam trobar-nos amb la resta de la banda a EL TEU LLOC (el jefe té un cunyat valencià i d'aquí el nom) un restaurant galeria d'art super agradable i d'allà a ballar electro al MANSION fins les 5. Erem Carlos, Sergio, Mario, Ivan i jo. Com sempre emboltada de chabos!
I aquest matí no estava gens cansada, he agafat la bici d'Aureliano i amunt i avall per la Via recreativa!!!! tallen Avinguda Juárez i tot la ciutat passeja amb bici, patins, cotxets, tot sobre rodes!! Hem dinat a LE COQ POIL, creperia exquisita, amb les de casa i després a la Plaza Tapatía, espresso ahogado en el Café Teatro Degollado, ballet folklòric de Nayarit, feria de artesania de Jalisco, compra al Soriana i visita a ca la Maria per recuperar l'alberca (piscineta) i cap a casa falta gent.
Ja tenim la piscineta al pati neta amb patitos y ranitas, andele!!!
Demà niré al CUSCH (Facu de lletres) a treballar una miqueta que ja toca! A transciure entrevistes i a llegir a tope! Dimecres visito altra cop la Mari i estic planejant el viatge a DF per conèixer l'avi Enric de les peixateries, exiliat català fill de Campmany.
Salut i buena vibra

dilluns, 13 d’abril del 2009

Conexion Tour



10 dies en camión amb mexicans i europeus han donat per moltes anècdotes. He reviscut un viatge típic d'institut amb 50 persones: mexicans, alemanys, franceses, gringos, chilens, equitorians, colombians, japos, gallegues, 1 madrilenya, i dos catalans!!
Les nits al bus han estat una aventura, el wc atascao, penya dormint per terra, pelis imfumables, el conductor era super caxondo i el seu acompanyant era la reostia! El gordo i el flaco. El gordo era l'acompanyant fumant i bebent, va comprar un tucan, i explicava acudits de gallegos boníssims!
Cada dia que passava la colla d'espanyolitos i els dos catalans juràvem no apuntar-nos a cap més viatge organitzat d'aquest estil!! Moure 50 persones és impossible i ens vam perdre moltes coses. No vam poder visitar les ruïnes de Monte Albán, quina impotència, perquè es van entretenir a la fàbrica de mezcal d'Oaxaca provant de tot, menjant chapulines secs, etc i l'endemà havíem d'arribar a San Cristóbal. Vam conèixer totes les zones turístiques de Chiapas: Montebello, Agua Azul i Palenque. Semblava les Rambles de BCN, super guiri.... Vam visitar un poble indígena on no podies tirar fotos (els robes l'ànima) i vam presenciar rituals maies amb xamans dins una esglèsia catòlica, amb espelmes, ous i coca-cola "el agua pantanosa del inframundo"!! Vam passar per molts poblats zapatistes i en alguns cobraven peatge!
A Palenque, vam recórrer la selva, amb els micos aviadores cridant per allà, unes cascades fins descobrir les ruïnes, espectaculars, una meravella.
I Puebla és la ciutat molt espanyola, a cada cruïlla hi ha una esglèsia, tot està molt cuidat. Vam assistir a la missa de dissabte sant, però només mitja hora...
A Cholula vam veure les antigues ruïnes de la segona piràmide més gran del món que està amagada sota una muntanya i al cim, la colossal Església de los Remedios, construïda pels espanyols per contrarestar el culte als déus maies.
I de tornada a GDL, sopresa! dos nous inquilins a la casa, Chere i Mauricio amb les seves respectives mascotes, un gos i un gat. Taxan!! Demà me'n vaig a la playuki, en algun indret del Pacífic a desconectar, palemeres, hamaques...
I vet aquí un gos i vet aquí un gat....

dijous, 2 d’abril del 2009

De nord a sud



Monterrey és la tercera ciutat de Mèxic, amb la particularitat de ser la més americanitzada. L'arquitectura, els negocis, el comerç, la indústria defineix aquest nucli. Miren cap EUA, país que tenen a només dues hores. M'ha sorprés gratament, la ciutat és un món de contrastos, no és molt turística però té el seu encant. Als 80 van tirar uns edificis a terra per crear la Macroplaza, un conjunt de places interconectades amb parcs, edificis hiper moderns, museus, rius artificials, teatre, biblioteca, monuments, etc.
Vaig allotjar-me al depa d'uns físics molt sombats que estudien al TEC, el campus més prestigiós i fresón de la República. De fet, m'hi vaig colar i vaig fer una classe de ioga amb ells!! De qualsevol cosa en diuen ioga, quines parides que ens feien fer... I el profe m'anava mirant, volent dir, tu cara no me suena però al final no em va dir absolutament res!
L'Alessandro, el contacte principal, (barret a la foto) és un pihippie dels bons, em va venir a buscar a l'aeroport amb un cotxàs.... bufff! Només dir-vos que es pinta molt sovint amb pintura i la seva firma és el principi d'incertesa!! I és clar, amb la cartera carregada qualsevol es flipa!

Si voleu veure un video molt bo dels físics en plena desesperació, cliqueu aquí:
http://www.youtube.com/watch?v=-44e2Vl4pEo&feature=related

Els museus em van encantar, vaig veure el d'Història mexicana i el d'Art contempo, super xulos, molt didàctics, molt oberts, molt com ha de ser un museu!
I anem al gra, el viatge era per conèixer una gent molt especial. La Mappy, filla d'exiliada, va aconseguir reunir un grup d'exiliats espanyols (a la foto els tenim) i va ser molt emotiu. No vaig gravar la conversa perquè el lloc era molt inapropiat i erem molts membres. La senyora de la dreta, té 93 anys, és la Maria Garcia d'Almería que va treballar a la Maternitat on va tenir el seu fill Felipe (el que està dret).
Al meu costat hi ha la Maria (Santander, 85 anys) que va arribar a Mèxic amb 16; l'Alfonso Vera, un gran home també nascut a la Maternitat; la Mappy, filla de Maria i en Paco; de Barcelona però no parla català. Tots em van regalar el seu llibre dedicat, un gran tresor que estic començant a explorar. De fet, em va costar fer-me a la idea d'estar al costat d'aquesta gent que ha viscut una experiència tan dura com l'exili, que enyoren encara la seva terra, però que en parlen amb una tendresa-dolor-fermesa admirable.

Una "rata de dos patas" ha intentat deixar-me sense un ral mentre pujava al camión, però me n'he adonat i he organitzat tal escàndol que s'ha espantat i ha fugit corrents. Però el susto encara el duc a sobre.....
Demà marxo fins el 13 al sud. Bones vacances a tots!!